29 d’abril 2008

La Renaixença

Una escola model en el camp de la pedagogia

L'escola pública Renaixença que pren el nom del moviment de recuperació de la llengua i la cultura catalanes del segle XIX, va ser impulsada per l'ajuntament republicà de Manresa. Emplaçada en un solar entre el carrer Saclosa, del Canonge Montanyà, la via dels Ferrocarrils Catalans, l'actual l'Era de l'Esquerra i la plaça de la Independència, les obres van començar el 1933 amb el projecte de l'arquitecte Pere Armengou, seguint l'estil europeu més avançat dels anys trenta i els criteris del GATCPAC (Grup d'Arquitectes i Tècnics Catalans per al Progrés de l'Arquitectura Contemporània). El centre es va construir tenint presents necessitats pedagògiques com la il·luminació, la bona orientació i l'acústica de les classes. Es van construir catorze aules, amb capacitat per a 700 alumnes, i sales complementàries, com ara un gimnàs, un laboratori, tallers i sales de jocs i de treballs manuals. L'escola també disposava de sala d'exposicions, biblioteca, menjador i servei mèdic, i a la planta baixa, hi havia el parvulari.

El 15 de setembre de l'any 1934, l'escola va ser inaugurada pel president de la Generalitat Lluís Companys.

S'hi van aplicar mètodes pedagogs moderns per intentar superar l'estructura de l'escola unitària, agrupant per edats i no en grups heterogenis. Aviat va esdevenir un model en el camp de l'educació primària del període republicà: una escola amb bones condicions per a tothom. Els mestres guiaven l'alumnat, però eren ells mateixos els que s'encarregaven de portar a terme tasques com ara la catalogació i l'ordenació dels llibres de la biblioteca. A cada aula hi havia un president, un secretari i un tresorer, elegits democràticament. Poc després de la seva inauguració, el 9 de desembre de 1935, l'Ajuntament traslladà l'alumnat al col·legi Sant Ignasi per fer obres de reforma de l'edifici, que el 4 d'abril de 1936 es va reinaugurar.

El 1939, el consistori franquista denominà l'escola Grupo Escolar Generalísimo Franco. Van passar 40 anys perquè l'escola recuperés el seu nom original. L'any 1979, el nou ajuntament democràtic de Manresa, li retornà el nom.

Més informació:

- 75 anys de l'escola Renaixença: aquí
- La República a Manresa en un clic: http://www.memoria.cat/republica/

20 d’abril 2008

Els reis de visita a la ciutat

Recepcions solemnes i arcs triomfals per la visita de personatges reials

Membres de la família reial espanyola han visitat diverses vegades la nostra ciutat al llarg dels anys. Isabel II, per exemple va ser a Manresa el 5 d'octubre de 1860; Amadeu de Savoia, el 23 de setembre de 1871; i Alfons XII (Rei d'Espanya de 1875 a 1885) va ser durant unes quantes hores a Manresa el dia 23 d'agost de 1883. També l'infanta Maria Teresa, germana d'Alfons XIII, va ser a Manresa el juny de 1908 en el cementiri de la Batalla del Bruc, i la infanta Isabel, tia d'Alfons XIII, va visitar la ciutat el 1912.

Destaquem també les diverses visites que el rei Alfons XIII (rei d'Espanya de 1902 a 1931) va fer a Manresa: el 15 d'abril de 1904, el 20 d'octubre de 1907 (va visitar diferents indrets i fàbriques afectats pels importants aiguats que va provocar la crescuda del Cardener), el 31 d'octubre de 1908, el 8 de juliol de 1924 (visita a la fàbrica Pirelli) i el 19 d'octubre de 1926. També el 25 de maig de 1929, Alfons XIII, acompanyat per les infantes Beatriu i Cristina, va ser a Manresa per a la imposició de les insígnies de capità general a les banderes del Bruc. Van ser rebuts al Pont de Sant Francesc per un nombrós públic, les diverses autoritats locals -civils, militars, eclesiàstiques i judicials- i diferents entitats i corporacions. A l'arribada de Ses Majestats, la banda del Regiment de Badajoz interpretà la Marxa reial (himne d'Espanya) i la comitiva es dirigí a l'antiga plaça de la reina Victòria Eugènia, on s'imposaren les insígnies en el transcurs d'una solemne cerimònia.

Com aquesta, les visites dels diferents personatges de la reialesa espanyola s'emmarcaven en rebudes i recepcions solemnes, i de vegades, també es portaven a terme actes de caràcter popular, com la construcció d'arcs commemoratius al carrer amb grans cartells que donaven la benvinguda als personatges reials o concentracions populars. El conegut comerciant i industrial Joan Jorba i Rius acostumava a guarnir un gran arc a la plaça Sant Domènec, davant els seus magatzems, que eren parada obligatòria dels reials visitants, que hi anaren a signar el llibre d'honor de la casa.

Bibliografia:

- GARCIA, Gal·la (2001). l'Abans a Manresa. Recull gràfic 1876-1965. El Papiol: Efadós

17 d’abril 2008

La Sala Ciutat, un passat marià

La Sala Loiola, un local construït com a seu de les congregacions

Les Congregacions Marianes impulsaren la construcció de la Sala Loiola quan va haver d'abandonar el local del carrer de la Mel el gener de 1960. Situada a la plaça Sant Ignasi, en un lloc on antigament hi havia hagut l'església de sant titular -enderrocada el 1936-, la sala s'inaugurà el 18 de desembre de 1960. L'edifici es va crear com a local d'esplai per acollir les diverses seccions de les Congregacions Marianes, amb una sala d'espectacles amb capacitat per a 800 persones a la platea i 200 a l'amfiteatre. Des de la seva inauguració, la Sala Loiola va acollir nombroses representacions teatrals i sessions cinematogràfiques; els diners servien per acabar de pagar les obres de construcció de l'edifici. També s'organitzaven festivals infantils festivals anomenats música, llum i color i altres d'excepcionals, com els Jocs Florals Pedològics, celebrats el 1964.

L'any 1980, els jesuïtes, quan les Congregacions Marianes ja havien perdut activitat, van cedir la sala a l'Ajuntament de Manresa i passà a anomenar-se Sala Ciutat.


Mostra un mapa més gran

Bibliografia de referència:

- COMAS, Francesc. (2009), Història de Manresa. Manresa: Ed. Zenobita

- GARCÍA i CASARRAMONA, Gal·la. (2001), l'Abans. Recull gràfic 1876-1965. El Papiol: Efadós

16 d’abril 2008

El Club Natació Manresa

Cos i ànima de competicions esportives i d'actes lúdics (1933 - 1959)

El 7 d'abril de 1933, es va crear el Club Natació Manresa, que va assumir un paper dinamitzador de l'esport i va oferir la possibilitat de practicar activitats tan diverses com ara gimnàstica, tenis, bàsquet, boxa i lluita lliure, voleibol, hoquei, patinatge, ping-pong i natació, entre d'altres. De 1936 a 1939, l'activitat del club va quedar paralitzada, però es va reprendre tan bon punt va acabar la Guerra. L'any 1945 s'estrenà l'himne del club, compost pel músic manresà Manel Homs. El constant creixement del club i el fet que només es podia entrenar els mesos d'estiu van motivar la construcció d'una piscina d'hivern, que es va començar a construir el 1951. Les obres, en les quals van participar els soldats, finalitzaren el 1955, però fins al 1957 no es va disposar de tots els serveis: vestuaris, calefacció, dutxes i sauna, entre d'altres.

Durant els anys cinquanta, les dones tenien reservades unes hores concretes per anar a nedar. La piscina, en aquella època envoltada de camps, es va convertir en un pol d'atracció. Les instal·lacions eren tan grans que, durant bastants anys, van acollir la residència d'una guàrdia vigilant. Plàtans, moreres, camps de tenis, de bitlles i de bàsquet, berenador i taules de ping-pong eren només algunes de les possibilitats d'esbarjo que oferia el recinte. Fins i tot, durant uns quants anys, la reserva d'aigua de la piscina, concentrada en un estany, permetia fer-hi passejades en barca, sense oblidar els serveis de bar i barberia.

Una de les activitats més recordada pels manresans són els festivals nocturns que les vigílies de festa, a l'estiu, organitzava el Club Natació. Gent de totes les classes i edats es reunia a la piscina per gaudir d'un programa que oferia des de ball amb orquestres o sardanes fins a trobades esportives, festivals aquàtics, putxinel·lis i pallassos.

Llegir més:

- La república en un clic: La piscina municipal

Bibliografia:

- GARCIA, Gal·la. (2001). L'Abans. Manresa recull gràfic 1876-1965. Barcelona: Efadós.

11 d’abril 2008

L'institut dels metges

El Lluís de Peguera i els metges

Quan es va inaugurar l'institut Lluís de Peguera hi havia a Manresa un sol hospital, el de Sant Andreu, que existia documentalment des de finals del segle XII. Des de l'any 1902 havia anat creixent i actualitzant serveis i en aquell moment era director mèdic el Dr. Francesc Soler i Jovés, que seria primer director de l'Institut. Manresa feia pocs anys que contemplava les corredisses infantils de Simeó Selga i Ubach, i encara feia menys que havia perdut l'il·lustre metge Oleguer Miró i Borràs. Des d'aleshores molts metges han nascut i viscut, i altres ens han deixat, i la majoria han estat vinculats a l'institut Lluís de Peguera.

Fins aleshores, tots els estudiants de Medicina prèviament havien de fer el batxillerat a Barcelona.

L'Institut de Manresa va néixer com una important eina educativa per la col·lectivitat local, i d'una àrea d'influència. El creixement de "l'insti" va anar en paral·lel al de la medicina local, que va passar en poc temps de tenir pocs metges generalistes, alguns especialistes i un sol hospital, a veure com apareixia l'any 1929 el Sanatori Sant Josep, i el 1931 el de Sant Joan de Déu, i, per aquell temps, dispensaris i petites clíniques d'ubicació diversa i durada efímera, multiplicant-se el nombre de metges en exercici, que tenien la seu del Col·legi professional a la Muralla.

El "Lluís de Peguera" i la sanitat bagenca han crescut i evolucionats junts, i han conegut avenços tan transcendentals com la universalització de l'assistència sanitària i la de l'ensenyament, dos pilars fonamentals del que anomenem l'estat del benestar, que tant ha fet per millorar les condicions de vida de la població en general. Aquests pilars han donat una major equitat i justícia social, una justícia per la qual tant havia treballat l'insigne jurisconsult Lluís de Peguera fa ara quatre segles. Metges i pedagogs lideren la satisfacció de dues de les necessitats bàsiques de l'ésser humà: salut i educació.

De tots els alumnes i professors de l'Institut, els que no han estat metges han estat pacients seus. Voleu una relació més directa i intima?

No fóra gens just anomenar els noms de metges que hagin estudiat "al Peguera" i no citar-los tots, car tots i cadascun tenen mèrits superats amb escreix per figurar en la llarga relació d'alumnes destacats amb excel·lència. Per aquest motiu vull repetir el nom del doctor Simeó Selga i Ubach com a representant de tot aquest gran col·lectiu. Ell fou el primer alumne matriculat, més tard va voler ser professor d'educació física, i durant tots aquests anys i fins ara, ha anat fent un cant èpic de l'epopeia del "Peguera".

Actualment tenim un sistema de Salut i d'Educació ben estructurats i universal per a tothom, i en aquest marc cal destacar que l'Institut Lluís de Peguera és per antonomàsia el més conegut de la nostra ciutat, i la seva aureola transcendeix el si de moltes generacions que, també en el futur seran assistides per una generació de metges que hauran estudiat en aquest centre.

Bibliografia:

- BAJONA, Ignasi (2003). L’Institut Lluís de Peguera de Manresa, 75 anys d’activitat docent (1927-2002). Manresa: Centre d'Estudis del Bages

05 d’abril 2008

El Pont Vell

Pont Vell de Manresa. Fotografia: Jordi BonvehíLa porta d'entrada a la ciutat i enclavament històric

El Pont Vell és un dels símbols de Manresa per excel·lència. Està situat en un enclavament històric: una de les portes d'entrada a la ciutat. S'anomena Pont Vell en contraposició amb el Pont Nou, que condueix al cementiri i va ser construït amb posterioritat, el segle XIV. El Pont Vell és un pont de característiques medievals que, al llarg dels anys, ha patit nombroses destruccions. Va ser declarat monument nacional el 1931, però, uns quants anys més tard, concretament el gener de 1939, durant la retirada republicana de la Guerra Civil, fou parcialment enderrocat. La reconstrucció es va portar a terme entre els anys 1960 i 1962.

Tradicionalment, molts autors han considerat que aquest pont és d'origen romà basant-se en les restes d'un pilar situat, aigua avall, al cantó esquerre de l'arc central. Tot i això, en la seva forma actual es barregen diverses etapes constructives i restauracions posteriors. El pont és format per vuit arcs de mig punt que disminueixen d'altura i mida a partir de l'arc central, a mesura que s'acosten a la riba. El darrer arc de la banda dreta del riu va ser escapçat quan es va construir la carretera d'Esparreguera. La seva estructura no és simètrica i, si comptem a partir de l'arc central, trobem tres arcs a la banda dreta i quatre a l'esquerra. Els pilars estan dissenyats per contrarestar l'empenta dels corrents del Cardener i permetre el pas de l'aigua en cas que el riu assolís grans nivells, com va passar a la gran riuada de 1907. 

El Pont Vell, que uneix la part sud de la ciutat amb la zona de la Guia, va ser durant molts anys una concorreguda via de pas per als manresans i manresanes, un lloc romàntic on els més joves aprofitaven per festejar, però també l'indret escollit per alguns que buscaven la mort a propòsit. A prop del pont trobem una antiga creu de terme, la Creu de la Guia, anomenada també la creu del Pont Vell, que apareix consignada per primer cop el 1501, tot i que l'any 1911 es desplomà i se n'hi col·locà una de nova. A tocar del pont s'inaugurà, el 1862, la fàbrica tèxtil del Pont Vell, actualment desapareguda, i situada sobre l'antic molí Nou. La fàbrica, que va passar per diversos propietaris, fou un dels símbols de l'antiga Manresa fabril.

Bibliografia:

- GARCIA, Gal·la. (2001). L'Abans. Manresa recull gràfic 1876-1965. Barcelona: Efadós.

Printfriendly